Que la gestión de Montilla al frente del ministerio de Industria fue, por ser benevolente, bastante gris, era ya un hecho más que evidente, corroborado ya por segunda vez por la justicia al anular otra de sus grandes decisiones, el trasladode la CMT desde Madrid a Berna, la primera fue la de la OPA de GN sobre Endesa.

Se podría añadir también el follón aeroportuario que se originó este verano en el Prat y que ni él si su homólogo de interior supieron atajar, convirtiendo lo que debería haber sido el inicio de una merecidas vacaciones para muchos, en una auténtica pesadilla.

Gestionar tiene el riesgo de equivocarse, de eso nadi está exento, lo que si se pide por lo menos, es no cagarla tan amenudo.

Para alguien sin estudios, el reto de un ministerio es algo sublime y no le achaco a ese hecho el éxito o el fracaso de su gestión, estando de alcalde de Cornellà y con los mismos estudios pero menos experiencia aún, cumplió una etapa con bastantes éxitos, eso cabe recordarlo, pero un ministerio es otra cosa.

En su nueva andadura, el sr. Montilla se prepara para una etapa de 4 años como president de la Generalitat y la tarea se presenta árdua. Difícil por el hecho de tener que lidiar conlos sectores nacionalistas de su partido el PSC, aunque estos han perdido prácticamente todo su poder, con una ERC que a poco que le de la locura, le puede montar un pollo al estilo de Carod y sus conversaciones de Perpignan o con las pataletas de niño pequeño de un Artur Mas, desde las banquetas de la oposición que lo van a escudriñar al segundo y no le van a dejar pasar ni una, deberá aplicarse más que cuando en Industria.

Lo que si le pediria al Bachiller Montilla, es que aprenda a hablar catalán. Es lamentable que el presidente de Catalunya tenga esa dificultad en expresarse en nuestra lengua como lamentable es que una formación que se autocalifica de independentista, haya dado juego a esta situación.

Aquesta vegada si, que no hi ha massa espai per a les lectures interessades. La gent, encara que poca pel meu gust, ha dipositat el seu missatge a les urnes, i el missatge "clar i català" és que CiU, ha guanyat a tot Catalunya de manera clara, potser no tan abassegadora com es creia, però sí contundent. Les dades; Guanya en escons i vots, en 38 de les 41 comarques catalanes (en dues de les que no, per menys de 700 vots), en les 4 circumscripcions i en les 4 capitals, a algú li queda ja algun dubte del missatge dels ciutadans?.

A en Montilla sembla que si.

Ja tenim el desenllaç sobre la taula, i vist el que ha passat, més valdrà analitzar la situació creada i les possibilitats que uns i altres tenen i les motivacions reals a les reaccions post-electorals que ja s'han produit per algún d'ells, no sigui que de tant elucubrar, hi prengem mal.

La celebració de Halloween, arranca de la tradició pre-cristiana quan els pobles Celtes (bretons, gals, escocesos i irlandesos), donaven la benvinguda al nou any, tot just s'acabava l'estiu. La tradició diu que es realitzaven sacrificis d'animals en honor als deus pagans, els senyors del Cel i la Terra, Saman.

Al emigrar un gran nombre d'Irlandesos a Amèrica, aquesta tradició va viatjar amb ells i a la vella costum de recórrer les diferents cases dels veïns de la població demanant aliments en forma d'alguna gallina o oca per el sacrifici diví, hem passat en els nostres dies, a la demanda de caramels o qualsevol altra mena de dolços que implica sobretot a la mainada en una celebració, la de tots Sants, més aviat de caràcter recollit i sacra i poc donat a la festa i la xerinola.

Com a tot el que ens arriba de més enllà del Atlàntic ajudat sobretot per el cinema i les sèries de TV, el Halloween, està arrelant en la nostra societat amb força i ja no és gens estrany veure colles de marrecs, anant porta per porta etzibant el tradicional “trato o truco” (l'equivalent de “o em dones alguna cosa o ja veuràs “), disfressats de calaveres, bruixes i tota mena de monstres sortits de la imaginació de algun lector de còmics.

La carabassa, apart de la representació negativa que en la nostra tradicció té (donar carabassa, obtindre-la en els estudis, etc.), simbolitza també la diada de Halloween, n'és sense cap mena de dubtes, el símbol més representatiu , emulant el que d'altres com l'arbre de Nadal o el Papa Noel, també de tradició centre i nord europea i promocionats mundialment per la industria consumista nord-americana tenen per altres celebracions com ara les festes de Nadal, en dura pugna amb els Reis de la nostra infantessa o l'encara mes d'aquí, l'entranyable caga tió.

Per aquelles coses del destí i per el caprici del president Maragall, aquest any coincideix aquesta diada amb una altra festa per a tots nosaltres, les nostres eleccions. Després de que durant quinze dies (o molts més) ens han aparegut disfressats de candidats a presidents de la Generalitat a la porta de casa, cridant allò de "TRATO o TRUCO !!!" més d'algún estarà en aquests moments amb els dits creuats, pregant a Déu que, com a la Ventafocs del nostre compte, no se li esbaeixi el seu carruatge en forma de presidència, i se li converteixi en CARABASSA en acabar les dotze campanades.

Lo de la política, en época electoral, no deja de sorprenderme. Me maravilla la facilidad de los políticos para negar lo evidente, para reprocharse los unos a los otros lo que ellos mismos han hecho en el pasado, el ejercicio de amnesia al que se someten y la poca fiabilidad de sus promesas ante la opinión pública, ante sus electorados. Nos mienten piadosamente y además lo sabemos.

Aquí pasa que cada formación tiene ya su séquito de fieles y entre los que no están demasiado motivados para ejercer el voto, (abstencionistas) y los que deambulan entre las fronteras ideológicas que limitan do o tres formaciones políticas (indecisos), van a salir las diferencias de resultados entre estas elecciones y las pasadas del 2003.

Ocurre también que los primeros, en Catalunya son tradicionalmente muy numerosos, se calcula que un 22% del electorado ha decidido no participar en ninguna elección y salvo en casos de fuerza mayor como en las antiguas elecciones generales, no se moviliza ante las urnas y permanece impasible ante lo que el resto querramos opinar.

Pasa también que el propio cansancio de lo ya conocido, de lo más reciente máxime cuando esto no ha sido lo ilusionante, (en Catalunya lo llamamos “engrescador”) que debiera haber sido sino más bien todo al contrario, traslada a los segundos desde esa acera en la que se habían posicionado a la opuesta.

Con estas premisas es fácil acertar quien va a ganar mañana, de lo que se trata es saber por cuanto, yo pronostico que por mucho, máxime si como ha sido el caso, el resto a lo único que aspira es a reeditar ese trio que nada más tienne en común las ganas de que CiU no gobierne.

l debat d'ahir a TV3, ha constatat el que ja sabíem des de feia uns quants mesos, des de la darrera crisi del govern de Pasqual Maragall, que va conduir a la dissolució del tripartit i a aquesta convocatòria avançada; Tothom veu a Artur Mas com a guanyador, o sia a CiU.

També ens van quedar clares les intencions dels integrants del tripartit, PSC, ERC i ICV, per a sumar els resultats de les seves respectives llistes a fi de possibilitar la reedició de l'experiència. És més que evident, l'absolut aïllament polític del PPc a Catalunya, víctima de una estratègia maldestre i barroera dissenyada i executada des de el carrer Gènova de Madrid i poc matisada i condicionada per la moderació del seu lider, Josep Piqué, al que jo personalment el tenia per una altra cosa.

El que queda clar, després d'haver fet la tria, és que si els impulsors del tripartit, reuneixen els 68 escons necessaris, aquesta opció tornarà a ésser vigent a Catalunya, és l'única possibilitat que té ICV de formar part del govern.

Però que passaria si no fos així?, descomptats els escons del PPc i de ICV, els altres tres, CiU, PSC i ERC, son els únics que tenen el marge suficient per a governar i les aritmètiques parlamentàries donen només dos opcions, la Sociovergència o el pacte nacionalista, que a mi és el que més m'atrau i el que més riscos pot comportar cara a una relació fluïda amb Espanya. El que és evident és que ningú vol arriscar-se a explicitar cap pacte, fins que no sigui necesari fer-ho, aixó si, amb el PP no hi vol pactar ningú.

Del debat a més em va comfirmar el poc nivell de lideratge del candidat Montilla i les mancances-(no mira mai els ulls del seu interlocutor aquest home??)-per a sostenir un cara a cara amb qualsevol dels altres candidats, especialment Artur Mas i la seva predisposició a sotmetre el seu govern a la direcció nacional del PSOE i per tant a les regles de joc que d'allà dictin, un horitzó no massa esperançador. Si el candidat fos Maragall o algú de la seva corda em neguitejaria menys que ara. L'argùcia en el darrer tomb del debat fent sortir la informació de una reunió a Doñana el 2003, abans de les darreres eleccions autonòmiques amb liders del PP a nivel nacional, li va sortir malament, ja que en la posterior roda de premsa, Mas va explicar que aquests l'havien citat a través del seu amic Matas per a propossar-li l'integració del PPc en les files de CiU, fent la mateixa jugada que a Navarra amb l'UPN, obviament el resultat d'aquella proposta està a la vista.

M'ha agradat la ponderació de Carod, fins a la fugida d'estudi de la seva darrera intervenció, volen penjar a Artur Mas una intenció que ni tan sols s'apuntà durant el debat, l'origen no català de Montilla, un mal detall per algú que hauria d'estar just pel contrari.

Un darrer apunt, semblava que en comptes de passar llista de l'actuació del tripartit, estessim encare revisant el que van ser els 23 anys de Jordi Pujol com a president, no estem en el 2006? o és que hi ha tan poc a debatre que s'han de buscar substitutius de qualitat?.

Bona conducció del periodista de la casa, Josep Cuní a qui li va costar Deu i ajut mantenir a ratlla els debatents en alguns moments del encontre.

Coneixre els candidats:

Artur Mas i Gabarró - CiU

conèixer més del candidat

José Montilla Aguilera - PSC

coneixèr més del candidat

Josep Lluís Carod Rovira - ERC

conèixer més del candidat

Josep Piqué Camps - PPC

conèixer més del candidat

Joan Saura Laporta - ICV

conèixer més del candidat

Llevar ante notario el contrato electoral de la formación a la que se representa, es un acto simbólico que pretende otorgarle un grado de “compromiso” que a la mayoría, vista la reacción de las distintas tertulias, artículistas y público en general, ha sido visto como un acto más del teatrillo electoral.

Unos comentan que un “contrato”, nunca puede ser unilateral, estar exento de cláusulas que obliguen a quienes lo suscriben, con penalizaciones por incumplimiento y cláusula de rescisión o renuncia.

La pregunta que este gesto pone sobre la mesa es la que yo creo debería hacerse, para llegar a comprender porque unos, CiU, toman la decisión de ponerla en práctica ante el riesgo evidente de la propuesta y porqué los otros, quienes son los destinatarios del mismo, tiene una reacción de tomárselo a guasa, cuando se le propone el único gesto de compromiso real por parte de todos los partidos que se presentan el 1 de Noviembre, entre lo prometido y la acción de gobierno que deberá llevarse a cabo, si al final los resultados permiten a CiU, gobernar en solitario, porque esa es otra.

Lo normal debiera ser lo contrario, o sino querría significar que nuestra imagen y desconfianza para con la clase política, es tan generalizada, que se ha tornado ya en inevitable y cierta y los ciudadanos en general, hemos asumido que un político miente, por el simple hecho de serlo.

CiU, en sus años de mandato, se ha caracterizado en contraposición a los perfiles liberales más extremos, en la búsqueda de la cohesión colectiva, de una sociedad la catalana, a la que sabe más fuerte cuanto más integrada sea y eso pasa inevitablemente por la acción social, por disponer de alternativas en todos los grados entre lo público y lo privado, algunos podrán discutir el grado de consecución de esos objetivos, pero no su intención en abordarlos y eso es, ni más ni menos, lo que viene a plasmarse en el documento, la intención de seguir haciéndolo.

Me extraña y mucho que cuando alguien pone sobre la mesa un compromiso programático como este, reciba como contraprestación, la burla y el escarnio, ya que eso debiera ser propio de la situación contraria, de quien se llena la boca prometiendo y cuando tiene que pasar balance de lo realizado, se queda en un suspenso generalizado.

A CiU le quedan ahora dos cosas; Ganar las elecciones y poder gobernar para dentro de cuatro años poder demostrar a tanto escéptico que cuando nadie obliga a ello, comprometerse, no sólo es bueno sino una señal inequívoca de intencionalidad en cumplir con lo pactado.

A mí con eso me vale.

Possiblement a Catalunya, l'assassinat del president Companys, afusellat a Montjuic, representa per a la majoria de nosaltres el catalans, el referent de les causes injustes, avalades per el moviment colpista que va acabar amb un govern democràtic, escollit en un marc republicà, i que es va extendre durant 40 anys més en la vida de tots nosaltres.

Els qui tenim una certa edat, recordarem tant la situació establerta en l'época de la post guerra, en la que aquells que varen possicionar-se en defensa de la república, varen ser perseguits, jutjats, empresonats, afusellats i finalment abandonats en qualsevol vorera de una carretera perduda d'aquesta Espanya negra dels nostres records.

En aquests quinze dies, els mitjans de comunicació ens inundaràn amb sondejos i estadístiques i sentirem mil i una prediccions sobre el proper resultat de les eleccions , però a la fi, l'única que l'encertarà serà l'escrutini oficial, a partir de les 20:00. del proper 1 de Novembre.

El màrqueting electoral, no es diferencia massa de qualsevol altre tipus de màrqueting, uns ens venen iogurts de maduixa i aquest, candidats i opcions polítiques. Els programes dels partits, son uns totxos infumables, que un cop posats negre sobre blanc, ningú, o millor dit, ben poca de la gent que jo conec, ho llegeixen, ni tan sols la de l'opció política a la que votaràn.

Cal donç, fent servir les sofisticades tècniques del màrqueting polític, fer arribar el màxim de missatges a l'electorat indecís, a Catalunya més o menys el 25%, ja que a la resta no fa falta explicar-nos massa coses, votem normalment per costum i és realment difícil, que algú que té definit el seu vot, d'anys, el canvii de cop i volta.

A més dels indecisos, jo els anomenaria aquells que no volen contribuir a l'elaboració de unes estadístiques, o simplement, que han renunciat a exercir el seu dret a votar, també hauríem de tenir en compte aquells que es situen en un llindà tant estret, que omplen les seves expectatives dos o més formacions i voten segons el cansament de una opció o l'altre, diferent cada cert temps, a aquests normalment se'ls anomena l'electorat de CENTRE.

Finalment i que ningú ho oblidi, tot i lo previsible del resultat, sempre hauríem de deixar un petit percentatge a la sorpresa, aquest any es presenta un nou partit, que pot fer canviar la distribució d'escons, de manera significativa, però, tret de un daltabaix com el del passat 11M, no es solen produir davallades de massa importància.

Des de que varem recuperar la nostra democràcia, les jornades electorals per a mi, son una festa, un dels pocs dies cada quatre anys, que els ciutadans, la vertadera democràcia, som els protagonistes per davant dels polítics i els partits, al capdavall, per ells, treguin el resultat que treguin, tos guanyaràn.