En veu alta
Diari particular de un catalanista.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris españa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris españa. Mostrar tots els missatges

Veo, veo.

Posted In: . By edp

¿Alguien se imagina que en las próximas generales la tendencia reflejada hoy por el barómetro del CIS se hiciera realidad?. ¿Y que quién quisiera gobernar hubiese que pactar con CiU?

El panorma político en España se está poniendo de lo más curioso, Montilla y Carod (a Saura le sopla la oreja todo eso) se han fracturado la falangina y la falangeta de los dedos corazón e índice, en un intento baldío de influir en el electorado, ¿no se dan cuenta que la gente esta vez ya sabe previamente con quién están dispuestos a pactar?

Salvo que la suma entre el PSOE, ERC e IU, un tripartito dificilmente explicable por la presencia en la combinación de quien se declara (declaraba) independentista, ERC en España no suma, sino al contrario, el resto de posibilidades colocan a los chicos de Mas, en el candelero, o como se dice por el foro, en la pomada.

¿Si CiU puede posibilitar que uno de los dos grandes pueda gobernar, atinan a adivinar por quién van a apostar?, yo lo intuyo. Del devenir de los acontecimientos en la capital del reino, van a salir muchas pistas para quien las sepa leer, la primera, el distanciamiento de Rajoy del núcleo duro de su partido, lo próximo, que habla catalán en la intimidad desde siempre.

Denle tiempo al tiempo.

 

En la inoPPia

Posted In: . By edp

En la lengua de Cervantes se dice para definir que alguien no se entera de lo que pasa a su alrededor, que está en la inopia.

El patinazo que se ha pegado el PP con la edición del DVD sobre la “pretendida” inestabilidad en la que se desenvuelve hoy España, les ha explotado en la cara. Resulta que al responsable de su edición, en su afán por rebuscar en las videotecas imágenes que demostraran esa afirmación, se ha ido tan atrás en el tiempo que las ha encontrado , ¡de la época en la que ellos eran gobierno y su actual líder, Rajoy ministro del interior y responsable último de este tema!. Pero, ¿Cómo se puede ser tan inútil?.

La confección de un DVD, carísimo de editar debería contener o hacer gala de esa seriedad de la que quieren envolver sus mensajes, sino ¿Cómo les van a creer los que después pretenden que es voten?.

Cuando CiU en la precampaña optó por editar el confidencial 2.0, ví desde el primer día que esa medida iba a traer más perjuicios que beneficios, excelente edición pero los profesionales de TV3 y de otros medios que aparecían en él y un gran número de indecisos que seguramente hubiesen votado a la federación, pasaron de hacerlo. Cuando uno pretende ser moderado no puede hacer este tipo de cosas.

En casa del PP, ya está bien que se columpien de vez en cuando, siempre que sus meteduras de pata no consigan la mayoría absoluta del PSOE ya que esta se ha mostrado tan perniciosa cuando se ha producido, como la del PP para los intereses de Catalunya.

Supongo y quizás es demasiado suponer, que al responsable de tamaño dislate lo habrán cesado fulminantemente, pero más grave es también que quien tiene que autorizar ese tipo de iniciativas, no tenga el mínimo criterio y se deje colar esos goles que demuestran su incapacidad para controlar su parcela, con el antecedente del 11M, no me extrañaría nada que el ínclito fuese el bobo de Acebes, el personaje da para eso y mucho más.

 

Patata caliente.

Posted In: , . By edp



Al reto de convertirse en la cabeza visible de la candidatura del PSOE para la alcaldía de Madrid, se le ha puesto al fin una cara y un nombre. Miguel Sebastián.

Ante la “espantá” del ex ministro, ex presidente autonómico, hijo de falangista y católico apostólico y romano, José Bono y la renuncia de la actual vicepresidenta del gobierno de la Vega, por razones aún no suficientemente explicadas, se ha optado al final por una persona de bajo perfil mediático, pero con un currículum profesional, Sebastián proviene del mundo de la economía, y un prestigio fuera de toda duda.

Es una lástima que no hubiese sido la primera opción, su propio partido, el PSOE, le ha colgado a esta candidatura gracias a su errático “cásting” para la elección del cabeza de cartel, la inequívoca etiqueta de PATATA CALIENTE, que todos en la calle percibimos.

Pero honestamente creo que eso juega a favor de Miquel Sebastián. Una cara nueva aunque hasta ahora había ejercido como Director de la oficina económica de la presidencia de Zapatero, (cargo de asesoría en temas económicos), no había sido más que un peón en la partida de ajedrez política, ¿o tal vez un alfil escondido?.

El tiempo dirá si la decisión ha sido o no acertada, pero a mí personalmente me parece que sí, que como en otras decisiones complicadas, ZP ha sabido encontrar la solución justa. Si ha sido queriendo o sin querer es algo que no sabremos nunca.

 

Pròrroga de pau.

Posted In: , . By edp

Sempre es d'agrair comptar amb una segona oportunitat, fins i tot desitjable quan en veure el resultat de una acció o omissió, veiem que l'hem cagat i ens convé rebobinar i tornar a començar. És lloable que qui pot, és mostri disposat a ajudar-te, mitjançant la regle de l'assaig i l'errada i fins que el resultat no sigui l'esperat, repetir tantes vegades com calgui l'experiment.

Però a voltes resulta sorprenent, que qui hauria d'ésser el destinatari de un acte “magnànim” con el de la segona oportunitat, s'entossudeixi en agafar el paper que no li toca i sigui ell qui ens la doni als demés, els rols no quadren.


Que una banda d'assassins com ETA, estiguin en un procés de pau, és potser la millor notícia que s'ha produït des de la recuperació de les nostres llibertats per a tothom (be menys per el PP de l'Acebes, Zaplana i Aznar, clar), com també ho hauria d'ésser que, els qui fi intervenen donin mostres de ser destres en això de la negociació, tan per un costat com per l'altra. Però des de la meva ignorància sembla que, quan uns i altres necessiten d'agents externs, de la premsa, per fer arrivar missatges d'aquest tipus a l'altra part, em dona la impressió, que el diàleg no és massa fluid, o que aquí està passant alguna cosa.


Les circumstàncies ens han donat a tots una oportunitat d'or, que molt probablement sols és presentarà aquesta vegada i seria llastimós que, per les exigències de uns i les torpeses dels altres la cosa acabés com el rosari de l'Aurora, ja que ningú dels que ho estem mirant des de lluny, ho entendríem.


No ajuda el robatori a França de més de 300 pistoles per la força, com tampoc les declaracions maldestres per part del govern o les actuacions altre vegada inclassificables de Kale Borroka, o l'enduriment per part de el legislatiu de la persecució contra el mon abertzale per part d'algun super jutge amb ganes de figurar.


Els ciutadans ens mereixem una altra cosa que poder viure en pau, no és res més que el que tots hem demanat.

 

Aprenent a llegir.

Posted In: , . By edp

Vinyeta còmica de PERIDIS - ´el País´ 3-11-2006


Aquesta vegada si, que no hi ha massa espai per a les lectures interessades. La gent, encara que poca pel meu gust, ha dipositat el seu missatge a les urnes, i el missatge "clar i català" és que CiU, ha guanyat a tot Catalunya de manera clara, potser no tan abassegadora com es creia, però sí contundent. Les dades; Guanya en escons i vots, en 38 de les 41 comarques catalanes (en dues de les que no, per menys de 700 vots), en les 4 circumscripcions i en les 4 capitals, a algú li queda ja algun dubte del missatge dels ciutadans?.

A en Montilla sembla que si.


Els tres ex integrants del tripartit i el PSC com el més nombrós després del 1N, tot i la patacada que s'ha fotut, opten per reeditar aquest tripartit sota l'excusa o la errònia lectura (si més no interessada) dels resultats.


És ben evident que sumant PSC, ERC i ICV el resultat és de 70, dos més que en els 68 que calen. Però encara més clar seria la combinació, CiU, PSC que sumarien 83, i potser del mateix pes, CiU, ERC que donaria 69 (un resultat eròtic per la simbologia i per la relació dels que formarien el govern).


Si de buscar missatges es tracta, tots podem interpretar el que més ens interessa, però si Montilla i el PSC, son conscients del que veritablement ha dit la gent, es deixaran d'interessos personals i aniran a allò que dona estabilitat i solidesa al pais, que falta ens fa, tot i que per el seu candidat, el Montilla, acabi sient el suïcidi polític i possiblement la desaparició de la primera línia de la política catalana.


Si es reedita el tripartit, el que viurem serà una legislatura molt convulsa, és impossible que PSC, ERC i ICV, esmenin de un plomall aquelles coses que els varen fer fracassar en el passat, com ara l'aprovació de l'Estatut que durant aquests 4 anys s'ha de negociar i menys improbable que en la legislatura del desenvolupament del text estatutarit, un govern amb forta presencia d'ERC pugui liderar com cal les negociacions amb el PSOE, de la mà del PSC sense fer grinyolar la maquinària, per més vaselina que els dos hi apliquin en aquesta relació.


És molt important, irrenunciable diria jo, partir de un front de negociació el més deslligat possible de Madrid i això amb el PSC de Montilla, és impossible. Faran els d'ERC el joc a una formació que dificultarà obtenir aquesta força en front ZP que és el que han estat predicant durant tota la campanya? Accediran a facilitar que algú tant significat amb l'aparell estatalista espanyol del PSOE sigui president de Catalunya?, no oblidem que no fa tant de temps, el resultat de la relació amb el PSOE, els va fer petar el tripartit tot i que davant el PSC s'hi trobava Maragall, molt més de la corda catalanista. De Montilla, ja sabem que no ho és.


I un darrer apunt sobre el "saber llegir" per els dirigents d'ERC. Han donat un cop d'ull als missatges que els seus simpatitzants els estàn deixant a la seva web o al final aquesta vegada no deixaràn que les bases decideixin amb qui pacten en assemblea tal i com varen fer amb l'estatut?.

 

El desenllaç

Posted In: , . By edp

Ja tenim el desenllaç sobre la taula, i vist el que ha passat, més valdrà analitzar la situació creada i les possibilitats que uns i altres tenen i les motivacions reals a les reaccions post-electorals que ja s'han produit per algún d'ells, no sigui que de tant elucubrar, hi prengem mal.


ICV i l'amic Joan, només té possibilitats de rendibilitzar els excel·lents resultats obtinguts, amb la reedició del tripartit i òbviament és l'únic pacte que entendrien els seus electors i l'única solució viable que no s'han cansat de defensar durant la campanya electoral, els únics que han estat clars en aquest aspecte.


Montilla ho té fotut, únicament pot arrivar a ser president també amb el tripartit i te molt clar que aquests resultats l'han deixat en un mal pas, ja que a Madrid (PSOE) no estan de cap manera per la reedició de l'experiment i l'opció que ells està defensant, el pacte amb CiU significarà que ell, com a candidat a la presidència de la Generalitat, estarà ja finiquitat per sempre i qui sap com a polític en actiu.

És normal que tant l'un, en Joan Saura com l'altra, en Josep Montilla, apostin per l'unica opció que els beneficia, el tripartit.

Per a ERC i particularment per a Carod, en dura pugna amb el sector intern que demanava el seu cap a poc que els resultats haguessin estat pitjors, l'escrutini l'ha deixat al meu entendre, en una posició molt millor que la passada legislatura, ja que serà decisiu, s'adopti la fórmula que s'adopti, excepte la de la sociovergència (opció per la que el PSOE i especialment ZP hi tenen una especial predilecció), que el deixaria fora del govern però que tampoc els perjudicaria en excés, és més jo crec que els beneficiaria cara a les autonòmiques i a les generals del 2007.

Artur Mas i CiU, tot i que el resultat obtingut a mi m'ha decebut, és qui a priori ho té més clar, ja que aquesta vegada a diferència de les del 2003, ha guanyat en vots i en escons a TOTES les demarcacions electorals i a 38 de les 41 comarques catalanes, el que aquesta vegada si, l'autoritzen a reclamar per a CiU la possibilitat de la presidència de la Generalitat i a triar amb qui governar.

El PPc en la marginalitat més absoluta aquí a Catalunya, tot i que la resistència de l'escomesa, només hi ha deixat 1 escó. A veure quina lectura en farà el portaveu Acebes, que de ben segur haurà vist en aquest resultat aspectes que ningú més haurà arrivat a deduir, tal i com va fer quan éra ministre de l'interior en el malaurat atemptat del 11M.

En quant a CpC, tot una incògnita, tot i que el començament, amb la declaració antinacionalista i la determinació rupturista amb alguna de les regles que imperen en el parlament des de el seu inici, faci que el seu bon resultat, aconseguir representació en la primera vegada que es presenten a unes eleccions, quedi en un no res, més o menys con amb el PPc den Piqué.


Technorati

 

Pinochos

Posted In: , . By edp


Lo de la política, en época electoral, no deja de sorprenderme. Me maravilla la facilidad de los políticos para negar lo evidente, para reprocharse los unos a los otros lo que ellos mismos han hecho en el pasado, el ejercicio de amnesia al que se someten y la poca fiabilidad de sus promesas ante la opinión pública, ante sus electorados. Nos mienten piadosamente y además lo sabemos.

Aquí pasa que cada formación tiene ya su séquito de fieles y entre los que no están demasiado motivados para ejercer el voto, (abstencionistas) y los que deambulan entre las fronteras ideológicas que limitan do o tres formaciones políticas (indecisos), van a salir las diferencias de resultados entre estas elecciones y las pasadas del 2003.

Ocurre también que los primeros, en Catalunya son tradicionalmente muy numerosos, se calcula que un 22% del electorado ha decidido no participar en ninguna elección y salvo en casos de fuerza mayor como en las antiguas elecciones generales, no se moviliza ante las urnas y permanece impasible ante lo que el resto querramos opinar.

Pasa también que el propio cansancio de lo ya conocido, de lo más reciente máxime cuando esto no ha sido lo ilusionante, (en Catalunya lo llamamos “engrescador”) que debiera haber sido sino más bien todo al contrario, traslada a los segundos desde esa acera en la que se habían posicionado a la opuesta.

Con estas premisas es fácil acertar quien va a ganar mañana, de lo que se trata es saber por cuanto, yo pronostico que por mucho, máxime si como ha sido el caso, el resto a lo único que aspira es a reeditar ese trio que nada más tienne en común las ganas de que CiU no gobierne.


Technorati

 



El tema de la especulación urbanística en España, es ya un problema de descomunales proporciones. No hay día que no nos desayunemos con una “presunta” corruptela localizada en algún ayuntamiento, del signo/color que sea, en el que su patrimonio natural y ecológico se ve comprometido por el consistorio de turno para construir el pertinente campo de golf y la urbanización de lujo.

Que la construcción mueve millones, ya es sabido y que en España el sector es el máximo responsable de las épocas de bonanza y crecimiento económico junto al turismo, también, lo que pasa es que entre chanchullo y chanchullo, estamos dilapidando el territorio, demandando unos recursos hídricos de los que no disponemos y poniendo en peligro el equilibrio ecológico tan necesario para todos.

Las distintas leyes del suelo que se han ido promulgando, no han hecho más que empeorar las cosas, ya que los alternativos cambios de criterio que han acompañado al color de los gobiernos que las han gestionado no ha favorecido a trasladar a la opinión pública una idea clara de que clase de modelo de país queremos.

Desde el “frente” neoliberal, claman por la liberalización absoluta del suelo como medida para abaratar el metro cuadrado final de construcción, ¿alguno se lo cree?, mientras que el progresismo está por lo contrario, control y gestión por parte de la administración, ya sea local como ahora, autonómica o nacional, poca garantía también por los pelotazos que se amontonan, de distintas “sensibilidades” políticas.

Quizás, además de tomarse este tema en serio, hoy se publica en la prensa el caso de un pueblecito de Granada de 600 habs, al que el consistorio ha dado luz verde para la construcción de 2 campos de golf y 2400 viviendas, en un territorio protegido, a los que la inmensa mayoría no podríamos acceder , entonces ¿Para qué se está construyendo? Se debería ir al verdadero meollo de la cuestión y que no es otra que la financiación de los partidos políticos.

Desde cualquier administración y actualmente la local, se ha nutrido las arcas de unas formaciones que cada vez necesitan más recursos para afrontar unos costes electorales gigantescos (municipales, autonómicas, nacionales y europeas) y unas necesidades de gestión interna descomunales, eso es evidente. ¿Porqué hasta ahora esto se había mantenido oculto?, dice un refrán que gatos con gatos no se arañan, y nada hay más cierto, pero cuando las corruptelas son ya tan evidentes y la prensa se empieza a hacerse eco de ellas, al tirar del hilo de la cuestión y se le quedan los pelos como escarpias. ¿Qué sería de este país sin la pillería y el mangoneo?¿Si todos los recursos que se generan fuesen a parar a servicios y a la inversión en infraestructuras demandadas por los ciudadanos?, seguramente la utópica tierra de jauja.

El descontrol urbanístico y es desaforado afán constructor, lleva aparejado el PHN y un sinfín de proyectos faraónicos destinados a dar más cuerda a todo este círculo vicioso del que sería muy bueno salir.

Apunten como solución, la paralización de todos estos megaproyectos con campos de golf incluidos y la investigación exhaustiva de sus procedimientos, seguramente que al finalizar se revitalizaría la construcción de centros penitenciarios por no poder absorber los actuales tanta demanda de alojamiento, podríamos mantener el PIB nacional, sin tanto campo de golf y mamoneo.

Technorati

 

Letra pequeña.

Posted In: , , . By edp

Leer la letra pequeña

Llevar ante notario el contrato electoral de la formación a la que se representa, es un acto simbólico que pretende otorgarle un grado de “compromiso” que a la mayoría, vista la reacción de las distintas tertulias, artículistas y público en general, ha sido visto como un acto más del teatrillo electoral.

Unos comentan que un “contrato”, nunca puede ser unilateral, estar exento de cláusulas que obliguen a quienes lo suscriben, con penalizaciones por incumplimiento y cláusula de rescisión o renuncia.

La pregunta que este gesto pone sobre la mesa es la que yo creo debería hacerse, para llegar a comprender porque unos, CiU, toman la decisión de ponerla en práctica ante el riesgo evidente de la propuesta y porqué los otros, quienes son los destinatarios del mismo, tiene una reacción de tomárselo a guasa, cuando se le propone el único gesto de compromiso real por parte de todos los partidos que se presentan el 1 de Noviembre, entre lo prometido y la acción de gobierno que deberá llevarse a cabo, si al final los resultados permiten a CiU, gobernar en solitario, porque esa es otra.

Lo normal debiera ser lo contrario, o sino querría significar que nuestra imagen y desconfianza para con la clase política, es tan generalizada, que se ha tornado ya en inevitable y cierta y los ciudadanos en general, hemos asumido que un político miente, por el simple hecho de serlo.

CiU, en sus años de mandato, se ha caracterizado en contraposición a los perfiles liberales más extremos, en la búsqueda de la cohesión colectiva, de una sociedad la catalana, a la que sabe más fuerte cuanto más integrada sea y eso pasa inevitablemente por la acción social, por disponer de alternativas en todos los grados entre lo público y lo privado, algunos podrán discutir el grado de consecución de esos objetivos, pero no su intención en abordarlos y eso es, ni más ni menos, lo que viene a plasmarse en el documento, la intención de seguir haciéndolo.

Me extraña y mucho que cuando alguien pone sobre la mesa un compromiso programático como este, reciba como contraprestación, la burla y el escarnio, ya que eso debiera ser propio de la situación contraria, de quien se llena la boca prometiendo y cuando tiene que pasar balance de lo realizado, se queda en un suspenso generalizado.

A CiU le quedan ahora dos cosas; Ganar las elecciones y poder gobernar para dentro de cuatro años poder demostrar a tanto escéptico que cuando nadie obliga a ello, comprometerse, no sólo es bueno sino una señal inequívoca de intencionalidad en cumplir con lo pactado.

A mí con eso me vale.

 

Josep Piqué.

Posted In: , . By edp



Tinc la sensació de que els dies de Josep Piqué al front del PPc, estan arribant al final, coincidint amb algun anàlisi que he pogut llegir durant aquests dies, i això per el PPc és una mala noticia i per a l’entorn polític català, també, ja que es tracta al meu entendre de una persona moderada, molt allunyada dels apassionaments extemporanis dels seus companys de partit a Madrid.

La trajectòria política de Piqué, ha estat marcada per la metamorfosi experimentada , des de els seus inicis d’ universitari afiliat al PSUC, fins a passar com un dels delfins del Pujolisme en l'època en que com independent va estar en l'òrbita de CiU fins arribar a la fi al PP, tot un mèrit en el canvi de pensament i de conviccions, que no el fan però massa creïble al menys en front els meus ulls.

Piqué, va topar-se en el seu camí, amb qui avui és el líder de CiU, Artur Mas compartint tots dos el qualificatiu de la premsa política de les hores, com a hereus de la generació primerenca, dels Pujol, Roca, Prenafeta, Alavedra, etc. El que crec és que la impaciència el va trair i va truncar el que de ben segur hauria estat la seva carrera política en una opció en la que hi hauria estat més còmode, la del catalanisme moderat.

Des de l’exercici de la seva activitat en la iniciativa privada de la mà del tristament cèlebre de la Rosa, Aznar i el seu primer projecte política, varen veure en ell, aquella figura capaç de fer reeixir la ideologia del PP a Catalunya, feu a on els Fdez Díaz i Vidal Quadras, varen estampar-se per el seu perfil massa espanyolista massa radical, fent-lo ministre d’exteriors i fins i tot per a possicionar-lo com un ferm candidat a la successió del mateix Aznar, un cop aquest hagués decidit abandonar la política activa.

Però els darrers aconteixements protagonitzats en clara actitud anticatalana de la cúpula del PP, en episodis tan electoralment rendibles a la resta d’Espanya, no ha sabut possicionar-se com calia davant dels Acebes i Zaplana i aquí va començar a iniciar-se un declivi, que o molt m’equivoco, es confirmarà aquest 1 de Novembre.

Darrerament l’ocasió perduda en l’incident de Martorell ha fet que no se’n adonés que justificant l'actitud violenta del dirigent del PPc, estava justificant també la que ells estan patint, justificades en el seu origen o no, en la majoria dels actes públics que celebren a Catalunya, una llàstima d’oportunitat perduda.

Les declaracions en un primer moment cridant al seny i la moderació dins el seu partit, han estat durament reprimides per la cúpula governant dels conservadors, i tot i el fet de la reafirmació que li va fer Rajoy, es veia ben clar que l'època política de Piqué estava tocant a la seva fi, ja que després d'això, no li queda més recorregut polític ni a dintre del seu partit ni a cap altre en territori nacional. El més que probable, és que acabi els seus dies al parlament europeu, veritable cementiri dels elefants polítics a qui se’ls ha acabat el temps aquí a casa nostra.

La successió en el PPc, està servida, apuntin el nom de la “mediàtica” Nebrera i no ens equivocarem de massa.

 

Causa justa.

Posted In: , . By edp

ofrena davant del monument recordatori del afusellament del president Lluís Companys

Possiblement a Catalunya, l'assassinat del president Companys, afusellat a Montjuic, representa per a la majoria de nosaltres el catalans, el referent de les causes injustes, avalades per el moviment colpista que va acabar amb un govern democràtic, escollit en un marc republicà, i que es va extendre durant 40 anys més en la vida de tots nosaltres.


Els qui tenim una certa edat, recordarem tant la situació establerta en l'época de la post guerra, en la que aquells que varen possicionar-se en defensa de la república, varen ser perseguits, jutjats, empresonats, afusellats i finalment abandonats en qualsevol vorera de una carretera perduda d'aquesta Espanya negra dels nostres records.

Era imprescindible, un cop recuperada la nostra normalitat democràtica, la recuperació també de la memòria d'aquesta part de la nostra història que molts han volgut amagar en l'oblit i justifircar-ho amb el pretext de una transició en la que no tots hi varem accedir en les mateixes condicions d'igualtat i a la que varem donar un consentiment forçat, per les condicions socio-polítiques del moment.


És lamentable la marxa enrera feta per el PSOE amb la (-ja no anomenada-) "Llei de recuperació de la memòria històrica", i la confussió interesada que el PP n'ha fet d'aquest projecte, fins el punt de desvirtuar-lo en el seu conjunt i aconseguir el que tantes vegades s'ha privat, i és el reconeixement d'aquells que avui en dia, figuren com a delinqüents pel sols fet d'una sentència promulgada per algún tribunal d'inquisidors i assassins i és que avui, el fet de les "dues Espanyes" és encare molt vigent.


És urgent rectificar aquesta injusticia, i premiar amb el reconeixement i la reivindicació, a tots aquells tan injustament tractats, pel sols fet de defensar la llibertat i l'honestetat democràtica, és el mínim que els debem a tots ells.

Technorati

 



En aquests quinze dies, els mitjans de comunicació ens inundaràn amb sondejos i estadístiques i sentirem mil i una prediccions sobre el proper resultat de les eleccions , però a la fi, l'única que l'encertarà serà l'escrutini oficial, a partir de les 20:00. del proper 1 de Novembre.


El màrqueting electoral, no es diferencia massa de qualsevol altre tipus de màrqueting, uns ens venen iogurts de maduixa i aquest, candidats i opcions polítiques. Els programes dels partits, son uns totxos infumables, que un cop posats negre sobre blanc, ningú, o millor dit, ben poca de la gent que jo conec, ho llegeixen, ni tan sols la de l'opció política a la que votaràn.


Cal donç, fent servir les sofisticades tècniques del màrqueting polític, fer arribar el màxim de missatges a l'electorat indecís, a Catalunya més o menys el 25%, ja que a la resta no fa falta explicar-nos massa coses, votem normalment per costum i és realment difícil, que algú que té definit el seu vot, d'anys, el canvii de cop i volta.


A més dels indecisos, jo els anomenaria aquells que no volen contribuir a l'elaboració de unes estadístiques, o simplement, que han renunciat a exercir el seu dret a votar, també hauríem de tenir en compte aquells que es situen en un llindà tant estret, que omplen les seves expectatives dos o més formacions i voten segons el cansament de una opció o l'altre, diferent cada cert temps, a aquests normalment se'ls anomena l'electorat de CENTRE.


Finalment i que ningú ho oblidi, tot i lo previsible del resultat, sempre hauríem de deixar un petit percentatge a la sorpresa, aquest any es presenta un nou partit, que pot fer canviar la distribució d'escons, de manera significativa, però, tret de un daltabaix com el del passat 11M, no es solen produir davallades de massa importància.


Des de que varem recuperar la nostra democràcia, les jornades electorals per a mi, son una festa, un dels pocs dies cada quatre anys, que els ciutadans, la vertadera democràcia, som els protagonistes per davant dels polítics i els partits, al capdavall, per ells, treguin el resultat que treguin, tos guanyaràn.


Technorati

 

Aeropuerto 2006

Posted In: , , . By edp

detall del sostre de la Terminal IV de l'aeroport de BarajasTot i que ben podria ser una nova entrega de la sèrie de pel·lícules que en els anys 80 ens varen acabar de possar la por al cos als qui patim pànic de volar, el que avui proposo, és una reflexió de la importància que una infraestructura com aquesta, un aeroport, té per un país.

A conseqüència del recentment prestigiós guardó, l'Stirling d'arquitectura, bo serà que fem un petit repàs de les xifres d'aquest equipament i així potser, començarem a entendre el perquè de la acarnissada batalla, en la negociació de l'estatut, per aquest tema.

L'Aeroport de Barajas, amb la T-IV, ha doblat la seva capacitat de vol, la infraestructura que abans comptava amb uns escassos 300000 m², ha passat a tenir-ne més de 900.000. La capacitat, pel que fa a persones, de 41 milions a 70. Les operacions de vol, de 78 per hora a 120.

Per a començar a entendre el que representa tenir un aeroport més gran, amb més capacitat de gestió de passatgers i vols, només comentar quatre dades econòmiques, que fan posar els pels de punta. Més de 170.000 llocs de treball, que en un futur es calcula arribaran a 300.000, la contribució al PRB (L'equivalent al PIB, però regionalitzat), de 10.217 milions d'€ o el que és el mateix, el 13% de la riquesa de la regió de Madrid i el 8,9% de l'ocupació de tota la Comunitat.

La inversió total de la T-IV, va ser de 6.500 milions d'€ i és calcula que les auxiliars, varen ser de la meitat d'aquesta quantitat, o sia, uns 3.000 milions més, això, és clar, sense deixar d'invertir el que pertocava anualment i per el concepte de capitalitat també.

Aquest any, l'Aeroport de Barajas, tot i la inversió, va quedar-se en la 5ª posició europea, i el Prat el 11, amb un volum de passatgers que sobrepassa els 15 milions, enfront els 23 milions de Barajas, que concentra la gran majoria del vol internacional i transoceànic, una altra decisió que en ple any 2006, no s'acaba d'entendre.

Amb aquest núms hom pot fer-se una idea, del volum que mou, tant la construcció com la gestió de un aeroport i del perquè de la insistència d'assolir el comandament de la gestió dels aeroports catalans per part de la Generalitat. Fent un petit esforç de memòria recordarem, que qui ens va negar la seva gestió, el ministre de foment de torn, és qui ens diu que ens fixe'm en els fets i no en les paraules.

Millor que no sr. Montilla, millor que no.

 

Aquí sembla sempre que la gent s'escandalitza per tot allò que fan els altres i quan son ells els qui ho porten a terme, per exemple introduïnt falques publicitàries a les ràdios en contra de Catalunya fent signar a la gent de la resta del territori en contra de l'estatut, o fent la campanya pel "SÍ" en el recent referendum fent "contracampanya" de un altre partit, ja els està bé.

Com que ja n'estic fart de tanta hipocresia i tot i que la meva intenció no era penjar-l'ho, aquí teniu el "trailer" del polèmic vídeo.

Si el voleu veure al complert, ho podeu fer clicant aquí.

Aquí el teniu perque pogueu jutjar vosaltres mateixos, si n'hi ha per tant.


 

Cartell electoral PSC amb el significatiu eslògan - Fets, no paraules

Normalment jo sempre he pensat, que la inclussió de vídeos en les bitàcoles, reflectia que en el dia que això succeïa, es tenia més aviat poc per dir, i continuo essent de la mateixa opinió. Tot i així, avui m'he pres la llicència d'incloure'n un, per a desmentir la meva anterior afirmació, ja que m'ha de servir per a reforçar el que vull dir ara.


L'aposta del PSC per el candidat Montilla, ha estat, si més no, arriscada. La vàlua de Montilla és quelcom que jo no penso qüestionar, NINGÚ no arriba a on aquest senyor ha arribat, essent un zero a l'esquerra (mai millor dit l'ho de l'esquerra) el que passa, és que amb algú que aspira a ser president de Catalunya, tots hauríem de ser més exigents, inclosos la gent del PSC.


Ja sé que el nivell mediàtic, no garanteix unes qualitats excel·lents per a governar i que el fet de no haver nascut a Catalunya, no invalida ningú per a optar a la presidència, no, no vaig per aquí. El que a mi em provoca la imatge de Montilla, és un patiment enorme quan el sento parlar en pùblic en català, ja que li surten les paraules de manera forçada, vaja el que li sol passar a qui no té la nostra llengua per l'habitual.


Però és que Montilla, em fa patir de la mateixa manera, quan el sento parlar en castellà. Te poca facilitat de paraula, una imatge trista i apagada, que no lliga amb aquest país ni amb cola de fuster. Potser, després de tanta ostentació mediàtica amb Maragall, la gent agraeixi un canvi tan radical en l'elecció de candidat, tanta simpatia i eloqüència descontrolada també empalaga, però a Montilla dona la impressió que se li ha d'acabar la corda de un moment a l'altre.


Dona més el perfil del que s'anomena, cervell gris, del qui des de les bambalines del teatre dirigeix la funció, i fins ara era així, ell prenia el paper de director i Maragall de primer actor, si no hagués estat perquè el complexe de “prima donna” el va desestabilitzar i entre el gir massa brusc vers el catalanisme que tanta falta li feia al PSC i les desavinences massa continues amb el PSOE i el PSC, haguessin fet prendre la decisió del líder socialista espanyol, per a provocar el canvi que avui ens proposen comprar.


I és que a la fi, Montilla te la missió de reempendre la vereda cap a l'espanyolisme del PSC, hi ha massa en joc en l'àrea metropolitana de Barcelona, però l'error de càlcul ha estat ignorar que l'opció Maragall havia esgarrapat molts vots a CiU i aquests, els que precisament el varen permetre créixer, ara els tenen pràcticament perduts.


Possiblement aquesta reflexió que faig es quedi només en això i el 2 de Novembre hagi de fer un nou anàlisi del perquè em vaig equivocar, però no deixa de ser curiós, que aquesta falta de fluïdesa, aquesta poca traça a l'hor d'expressar-se, hagi estat reconegut pel propi PSC i utilitzat com eslògan electoral del candidat, així “Fets, no paraules, Montilla president”, dona joc a la interpretació més maquiavèl·lica i a l'ús de una mancança en la lluita electoral, més que de les virtuts que es suposa que aquest home té.

 



Ha estat una bona tria substituir Maragall per Montilla?. Evidentment, per a CiU, .

 

El juez de hierro

Posted In: . By edp

La situación, lejos de mejorar , empeora. Después de haber hurdido la trama del 11M intentando vincular a ojos de los indecisos en las próximas elecciones generales, el PP y sus fieles vasallos, ha arremetido contra el juez Garzón, idolatrado no hace mucho por esta panda de buitres y martillo persecutor de ETA en múltiples causas y del PSOE de la época de Felipe González, quien quiso comprarle con un ministerio pero la cosa no coló.

Cuando en una sociedad democrática como la nuestra, una organización como el PP se permite el lujo de embestir primero al Poder Ejecutivo y después al Poder Judicial e intenta por todos los medios entorpecer al Poder Legislativo, por el simple hecho de no haber encajado una derrota en su dia, un 14 de Marzo, a todas luces merecida, dice muy poco de la cultura democrática de sus dirigentes, militantes y orbitales mediáticos.

La estrategia del todo vale nos está arrastrando al fango, primeramente a ellos puesto que se descubren ante los ciudadanos como faltos de alternativas políticas, carentes de la habilidad precisa para ejercer una oposción coherente y lo que es más grave, sin la credibilidad que se precisa para aglutinar a suficiente electorado para formar una alternancia.

Y es que el PP, arrastrado según mi modesta opinión por un ala demasiado extrema como poco numerosa a la vez que influyente, se ha lanzado a tumba abierta porque vé que el tiempo se le acaba y la distáncia que les separa del objetivo de todos sus ataques, el PSOE, es a día que pasa más evidente.

He manifestado muchas veces el error de elección que supuso vincular al PP actual con quien supo conducirlo hasta el poder, JMª Aznar. A una decisión inteligente, permanecer durante dos legislaturas, le siguió el mayor error de la derecha moderna de este país, que su exlíder se convirtiera en ideólogo y en el alma mater del partido, haciendo eso y no ?jubilándose? de manera definitiva, ha ninguneado a Mariano Rajoy y se ha cargado de un plumazo cualquier disidencia moderada interna.

El juez Garzón no hace otra cosa que su trabajo, posiblemente las formas que emplea no gustarán a todo el mundo. Se le reprocha ser un juez mediático, demasiado popular, pero en el fondo lo que se tiene que valorar es su eficacia y en eso ha edificado su prestigio precisamente.

No saber separar los roles que cualquier democrácia ofrece es pretender confundir a la población, usurpando las funciones para las que no se ha sido elegido, provocando de facto, un golpe de estado estructural, que a la postre va a perjudicarnos a todos, principalmente al PP quien va a tardar un siglo en volver a ocupar la bancada azul.

 

Cambiar el paso.

Posted In: . By edp

Se dice, se comenta hoy en tertulias radiofónicas, que barones del PP, con Rajoy incluido, son de las misma tesis que Piqué, en relación a la estrategia adoptada sobre el 11M, han acordado un golpe de timón en la estrategia adoptada ya que a parte de presentar a la organización como un partido que mueve a la crispación civil, evidencia una falta de alternativa política, que a estas alturas les está perjudicando claramente.

Cuentan también que los impulsores de tal dislate, el portavoz popular Eduardo Zaplana y el vicepresidente del PP, Ángel Acebes, siguiendo los dictados del ideólogo neocon y tercera pata de la santísima trinidad con Bush y Blair, Jmª Aznar, buscan redimirse el uno internamente, Zaplana, en busca del prestigio perdido dentro de su propio partido y el otro, Acebes simplemente seguir ahí, (los méritos de este señor son más bien escasos) pero tanto el uno como el otro, son cadáveres políticos.

Entienden, las tendencias moderadas del PP representadas por Piqué, Gallardón y Rajoy, que un partido que aspira a centrarse para recoger el testigo de la UCD/CDS de Adolfo Suárez, no puede estar cuestionando a jueces y policías, posesionándose a la sombra de los caprichos de otro de los semi-dioses del circo nacional como es PJ Ramírez , un día sí y al otro también y precisan adoptar una postura moderada, que les permita explicar simplemente sus alternativas ideológicas frente a las de su máximo oponente, el PSOE o sea, lo que NO estaban haciendo actualmente.

Y es que también son conscientes, de que en la montaña rusa en la que se habían montado, nadie más quería subir, ni tan siquiera partidos más próximos a nivel ideológico con quienes pactar posibles mayorías como podrían ser CiU, PNV o los nacionalistas Aragoneses o canarios que han conservado sus posiciones centristas,ya que no iban a ser socios de un partido de extrema derecha. Ante la desesperanzadora expectativa de permanecer en la oposición una larga temporada, entienden imprescindible la necesidad de dar un giro de 180º. El tiempo nos dirá también, si de soltar algún que otro lastre que derivaba la vagoneta peligrosamente hacia la extrema derecha, corriendo el riesgo cierto de descarrilar.

La maraña que en su día tejió, quien en otro de los errores de bulto a los que nos tiene acostumbrados, situó la existencia de España en el 711, año del inicio de la época musulmana en la península y situando a Occidente en guerra efectiva contra Oriente, ha hecho a los dirigentes del PP, prisioneros del entorno, ese ente al que Johan Cruijff en su dio nos descubrió para nuestro Barça de forma abstracta y que en el caso del PP se concreta en el Mundo, ABC o COPE por citar a los más evidentes.

En el PP en su lícito empeño de aglutinar al mayor número de tendencias conservadoras, se han apalancado otras claramente 'integristas' minoritarias, que representan a la extrema derecha, en España no existe ninguna organización política que lo haga y en algún sitio tenían que caer. El porcentaje de esta ideología en una sociedad moderna como la nuestra, no pasa de ser una simple minoría al igual que en el PP. EL problema ha venido en cuanto miembros de esa minoría se han encaramado en el poder, derivando a toda la organización hacia la radicalización y dejando huérfano el tan anhelado centro político, ocupado rápidamente por el PSOE en España y los nacionalistas moderados en el resto de autonomías.

Les queda muchísimo trabajo por hacer (11M, Estado Autonómico, Porceso de pacificación de Esuzkadi). Lo más urgente, reposicionarse y lo más importante, hacer su discurso creible, convencernos al resto que lo suyo ha sido un desliz pasajero.

Se puede ser de derechas sin tener que esconderse obviamente, pero los tiempos actuales precisan de una apuesta firme por el diálogo y no de confrontación y sectarismo. No se puede ser es más papista que el Papa, en este caso más neocon que el propio Busch.


Más información:

 

El guardià del Temple

Posted In: . By edp

Caricatura d'Anthony Garner - web de l'artista-www.antgarner.com/

Quan un eixelebrat com JMª Aznar, s'atreveix a exposar, davant un auditori ple d'universitaris, la necessitat de que l'Islam demani perdó a Espanya per l'ocupació que durant 800 anys va fer de la quasi totalitat de la península Ibèrica, hom no sap si riure o posar-se a plorar directament, és més, quan algú com ell, es propossa delectar-nos amb una conferència, tracti del que tracti, de ben segur que no serà pas, inocu.


És contrastat que, molta part de la cultura musulmana que va néixer i créixer dins la pell de brau, ha estat component bàsic de la coneguda com a cultura espanyola actual, des de on provenen fins i tot, moltes de les paraules emprades, 8 segles donen per a molt, fins i tot els trets antropomórfics dels espanyols tenen molt a veure amb la raça àrab, per tant seguint el mateix fil d'argumentació, seria vàlid i comprensible entendre que algún europeu o nortamericà, ens exigís la part de responsabilitat que ens pertocava, pel nostre passat musulmà, després de l'11 de Setembre. Bé, una bejenada.


Però és que a més, aquesta mixtura també va ésser transportada a l'altra banda de l'Atlàntic pel descobridor Colóm i la resta de conqueridors, o sia més o menys ¾ parts del món, tenen a veure de una manera o altra amb el món àrab.


Si més no, Andalusia, exposa i ofereix a la resta del món un patrimoni tan ric, d'origen musulmà, que només sentir les paraules del Chemari, s'haurien d'haver aixecat com pel ressort d'una molla, els més de 9 milions d'habitants d'aquella comunitat.


Dels anys d'ocupació a la península Ibèrica basicament queden certesses de una societat culta i avançada en totes les ciències que es coneixen avui en dia i que aleshores ja n'eren capdavaters en matèries com la cirurgia o l'enginyeria i l'arquitectura, amb aquest antecedents, qui hauria de demanar-los perdó per fer-los fora son els pretesos ´espanyols de pura cepa´ que els feren fora durant la Reconquesta. D'aquests segurament els venen molts dels trets guerrers i violents que encara arrosseguen avui en dia.


I és que quan un es creu tocat pel dit de Deu, passen coses com aquestes, que és perd la vergonya de dir en públic cosetes que històrica i culturalment, millor hauria estat callar-les. Etzibar trompades en contra de un dels pedestals en el que reposa la teva pròpia cultura o la identitat, apart de grotesc, és, per a dir-ho suaument, ridícul. És com si de cop i volta volgués atacar el sentiment de nacionalitat espanyola o al menys de un gran percentatge d'aquest sentiment.


No perd la ocasió l'aprenent de semi-deu, en marcar el que es suposa ha d'ésser la línia de pensament del conservadorisme espanyol, i la llàstima de tot plegat és que des de el seu partit, el PP, no hi hagi ningú que s'atreveixi a desautoritzar-lo, ans perill d'excomulgació.


En la seva segona legislatura, quan va veure's amb una confortable majoria absoluta, va anant agafant trets de dictador feixista, que a mesura que avançava el temps, no feien més que empitjorar i aquest home petit i maldestre amb les paraules, s'ha de reconeixre que té en el seu partit i l'entorn més proper, una influència que no acabo de veure el motiu de la seva existència.


Algú va dir una vegada referint-se a ell, que era l'encarnació de la imatge del fill de un burot de duanes i a fe que la va encertar. Com pot arrivar algú com Jmª Aznar a ser president d'un país com Espanya? (o de qualsevol altre pais).

 

Ciutadans de .... on?

Posted In: , . By edp

Cartell presentació de la candidatura a la Presidència de la Generalitat - eleccions 1 Novembre 2006La irrupció en l'escena catalana de un partit creat com l'evolució llógica de la Plataforma Ciutadans de Catalunya (Partit de la Ciutadania) creada anys enrere per 'reconeguts intel·lectuals' de Catalunya i que ve a contradir una cosa que jo sempre havia vist com a poc probable, que fossin oferta política en les properes eleccions del 1 de Novembre, haig de reconeixre que vaig equivocar-me.

Però, que representa per a la gent d'aquí el fet que Partit per a la ciutadania concurreixi en l'escena electoral catalana?, si us sembla en fem un petit anàlisis.

En la seva web i els diferents manifestos, Ciutadans s'ha presentat com una opció socialista, o sia d'esquerres NO NACIONALISTA, per intentar diferenciar-se clarament del PSC, que sota el lideratge!!?? de Pasqual Maragall, havia pres aquest rumb. Però també, definit-se com a un partit anti-nacionalista, surt de l'esfera del PSC i es posiciona en el mercat del PPc, cosa per la que crec, ni Piqué ni la mediatica Nebrera, estaran massa contents.
CiU i ERC, deuen estar fregant-se les mans, ja que aquesta notícia els afavoreix d'allò més, ja que la clientela de Ciutadans sortirà dels votants socialistes que no comulguen amb la catalanització del partit que impulsà Maragall i a més per aquells qui el PPc s'ha passat de rosca i el veuen allunyant-se cada dia més del centre polític a on pretenen possicionar-se.

Ni a CiU ni a ERC els faran cap mena de mal i per suposat a ICV tampoc, molt allunyat de les tesis dels Espasa, Boadella o de Carreras, amb el que en virtut de la llei electoral que fem servir i l'importància que aquest atorga els percentatges de vot, ens podrem trobar amb que aconseguir 1 parlamentari per part de Ciutadans, signifiqui la pèrdua de 1 diputat per a cada una de les formacions esmentades, PSC i PPc i el repartiment del diputat que sobra entre el altres tres, CiU, ERC i ICV.

Quan vaig exposar aquesta tesi en el fòrum de elperiodico, molts companys no ho varen tenir massa clar i en les ultimes enquestes publicades per aquest mateix mitjà, es posava de manifest el retrocés sobretot de PSC i ERC, més o menys el manteniment del PPC i l'augment d'ICV i sobretot de CiU, a qui tots els aconteixements ens està apropant cap a la possibilitat de governar en solitari, tot i que aquí no es descontava la presentació de CdC (Partit de la Ciutadania).

Que Ciutadans es presenti té un clar guanyador, el catalanisme, ja que en la meva opinió, farà molt de mal els partits espanyolistes, en restar-los sufragis i alhora alertarà els qui tradicionalment votem catalanisme, sigui CiU o ERC, ja que els missatges elaborats per tan intel·lectual com l'Espasa (el contertulià de la Campos) i companyia, el que posa en evidència és precisament que l'interès que els fundadors de Ciutadans tenen, és el que nosaltres volem evitar.El PSC, ha fet el gir cap el PSOE massa tard, i estic convençut que ho acabaran pagant molt car el primer de Novembre.


(us recomano l'irònic article que Marc Vidal ha publicat en el seu blog dedicat al Partit de la Ciutadania, val la pena llegir-lo.)