Estem caminant cap a una societat de treball en precari, amb un concepte habitatge disparat per l'especulació, en el qual les nostres llibertats individuals estàn en qüarentena per l'efecte 11S i els posteriors atemptats registrats a Madrid i Londres. En el qual tenim amenaçat el nostre subministrament enegètic per una zona en conflicte en la qual s'acumulen més del 75% de les reserves de petroli i una imparable carrera cap al desarrollísme liberal més impressionant que mai s'hagi pogut intuir en un gegant com Xina que reclama més i més combustible per a produir més i més bens.

Estem davant un canvi d'era, o el que és el mateix davant la fi d'una altra, que bé podria ser la interpretació de fí del món anunciat per tant profeta, amb falta de capacitat d'anàlisi per a desvestir aquesta predicció del tint destructiu al que els endeviments als que acudeixen per a la seva explicació.

És possible que, amb el curs dels anys l'explicació a tot aquest marasme convulsiu s'expliqui des de l'óptica de l'anàlisi calmada i pausada d'algun futur premi nobel d'economia, peró encara esperant que aixó es produeixi, la meva sensació particular davant tant caos i descontrol, és que aquesta vida mereix ser viscuda.

En cada bandada negativa s'esà provocant altre d'igual intensitat cap a aspectes positius, la raça humana té aixó, que acaba anivellant el que nosaltres mateixos ens obstinem a enviar al carall cada dia. A tot aixó un consell, cal meditar més. Pensar amb els budells, mai ha sigut una bona solució.