Totes les malalties son feixugues per qui les pateix. Però si n'hi ha una especialment cruel aquesta és l´Alzheimer.

Ho és perquè és un estadi irreversible, del que ja nos es pot esperar cap millora i perquè marca que el final s'acosta, molt lentament, potser massa.

De les moltes dolències de la gent, la demència, la destrucció del record recent és potser una de les que posa en evidència la certesa d'aquella dita que en castellà es sol dir en els enterrament -no somos nadie..-, I és ben cert, que no ho som.


Peró quan a algú se li arrabassen els seus records, el seu senderi tot allò que ha anat acumulant com a persona durant tota la seva vida i saps que no hi pots fer rés més que estar al seu costat fins que arribi el moment, no deixa de ser desesperant, frustrant i trist, perquè el que es reverteix, és el procés natural de la ment i fer girar el rellotge imaginari a l'inversa, fins a fer-nos tornar com nens petits, altra vegada.

l'Alzheimer és el mal de moda, o al menys ho era fa uns anys quan varem començar a saber de la seva existència. Avui en dia ens hi hem acostumat, bé a escoltar el seu nom, a encaixar que un conegut més o menys llunyà el pateix. Però el que no tindrem mai per costum és a la vetlla, el desgast i l'abatiment que comporta veure una persona que t'estimes, debatir-se entre l'oblit les penombres de NO ser el que era.

Cruel, per a qui el pateix i els qui l'envolten. Cruel i inhumà veure com el pare, la mare o un germà, no et reconeix i al minut següent t'està explicant peripècies de quan éreu petits i jugàveu al carrer o al pati de l'escola.

I el més cruel de tot, és la consciència esporàdica del malalt de que no està bé i això ensorra el més ben plantat.