Ja fa dos dies que no para de ploure, bona cosa per els qui ens agrada anar a caçar bolets. Si la tramuntana o la fred no ho espatllen i la feina m'ho permet, aquest any podre omplir el cistell sense massa problemes. Feia temps que els primerencs ous de reig o siurenys (ceps en algunes contrades) s'amagaven dins la terra per manca d'aigua.

Aquest any si, com abans el Barça, aquest any li traure la pols al cistell de acanyam i a les velles "bambes d'anar a bosc" i aniré a refrescar els ensenyaments del meu avi, "el moreno", tant pel que fa a les varietats com a les clapades que ell em va ensenyar.


Amb els bolets, te avantatge qui més espècies coneix, ja que és més fàcil recollir-ne un bon plec i els entesos diuen que és millor una mixtura, que una cuita de la mateixa espècie. En aquest sentit vaig ben servit.

La gent s'entesta en els pinetells, (nosaltres aquí a Girona diferenciem el pinetell del rovelló, el primer és de tons carabasses mentre que el segon és més tirant a marró granatós) quan possiblement sigui un dels bolets més normals que es poden trobar. Siurenys, ous de reig, cama-secs, negrets, sabateres (el millor bolet que existeix), escarlets tan blancs com vermells, rossinyols, trompetes del diable, bolets de soca, peus de rata, llores, etc. els donen mil voltes, peró possiblement ells, el pinetells, han tingut una millor campanya de màrqueting (avui en dia tot va igual).

Apart de la recollida final, el que més m'agrada d'anar a caçar-los, és entrar en contacte un any més amb les Gavarres, el massís muntanyós que he viscut des de petit, passejar-me pel seus boscos, en flairar les seves olors i recordar quina una havíem fet amb la colla, quan de marrecs anàvem a 'mangar' melons o xíndries en un o d'altre hort del pagès de torn. Avui en dia pràcticament totes aquestes masies estan buides o s'han venut a gent de fora que les ha restaurades com a segona residència.

El que som avui en dia, està lligat als records, a la nostre memòria i al que varem fer anys enrere, i és en definitiva el que ens amotlla a com som ara, el que ens ha tornejat el nostre caràcter, la nostra manera de ser.

Fins i tot en això, estimar la nostra terra, ens ha estat beneficiós, per a ésser persones i ajudar-nos a créixer, a fer-nos grans. (després encara n'hi han que no entenen això del nacionalisme, producte potser del desenralament).